Segon dia en València

2 de juliol de 2008, dimecres No sé perquè aquest dia está més nebulós en la meua memòria. No recorde amb exactitud tot el que va passar com en el primer dia però si que tinc una idea. Sé que primer vaig anar a la casa de Gemma per tornar-li les claus que em va deixar de sa casa i després em vaig anar a passejar-me als Viveros, on em vaig asseure a llegir la metamorfosi, de Kafka. Aixó va ser per fer temps, perqué eixe dia va ser en el que vaig anar a pagar els diners del mes de juliol i de la fiança i vaig conéixer a la meua altra companya de pis, Almudena. Era una xica prima, alta i morena, molt simpàtica. La veritat és que al conèixer-la em vaig quedar més tranquila perquè em preocupava un poquet no caure-li bé a ella, que no m'havia conegut. Però estava tot bé. Vam estar els tres tot el matí xarrant, en la casa i a l'hora de dinar, que ens vam anar a un asiàtic on vaig probar el sushi per primera vegada (uhmmm...està pasable). A pesar de que ells dos eren d'Ontinyent i a voltes parlaven, com és molt normal, de gent que coneixien els dos i del seu poble, no em vaig sentir en cap moment fora de lloc. Almudena em queia bé. Rafa era un cas apart, a causa de que és un xic amb el que tinc tal afinitat que des de un primer moment em vaig sorprendre. Després de dinar vam anar a la casa, on havíem quedat amb el propietari. Rafa va mantenir amb ell un admirable debat sobre l'escalfador i a la fi va aconseguir que el canviara perquè era molt vell i anava fatal. Quina manera de defensar arguments! Almudena més tard, acompanyant-me els dos de camí a la boca del metre per anar a l'estació, em va dir que Rafa era el pare de la casa, el manetes que arreglava les coses, el més responsable, el que els mantenia units. Tal volta no ho diguera amb eixes paraules però va ser eixa la idea que me va transmetre. Em va costar acomiadar-me d'ells perquè estava molt agust xarrant i arran d'això una volta més em va tocar còrrer per poder agafar el tren a temps. Altra mig hora d'angúnia fins que no em vaig trobar asseguda al tren. Em vaig prometre que no tornaria a passar per ahí mai més i vaig iniciar el viatge cap a la casa de Crevillent, amb les claus de la casa de València ben agafades.