New look!

Dijous 31 de juliol del 2008 Bon dia, espill! Però qui és eixa que s'asoma per ahi??? Un serrell curtet i despuntat enmarca la petita front, un cap amb els cabells tan desmuntats per dalt que dona un lleuger aire a casc alienígena (molt lleuger, eh?), uns flocs, llargs, llisos i solitaris que emmarquen el rostre que solia quedar eclipsat per una espesa i voluminosa melena castanya. On està el pes dels cabells sobre els meus muscles??? No es veu massa la meua cara, abans tan discretament oculta per alguna grenya??? El nou color vi acaba de fer-me irreconeixible. Però les critiques resulten bones: "Que guapa que vas", "Que bé que te para" o...."Sort que t'has canviat el monyo eixe que portaves, senyor, tot estufat" o també " És que ja era hora de que te feres més moderneta" ¡Mare déu, senyor! Si ho arribe a saber, me'l canvie abans! jajajajaja ¡Eh! Però que conste: jo no anava tan mal...XD

Quart viatge a València

Diumenge, 20 de juliol de 2008 i dilluns 21 de juliol.
Gràcies a un altre cop de providèncial sort, una oportuna trucada a Carles el dissabte em va fer caure en el compte de que era dilluns, i no dimarts el dia que havia d'anar a València per fer la matrícula. Així que diumenge em vaig passar el dia buscant papers (cosa que odie, odie molt) i havia coses que no encontrava. Amb un paper a faltar i inquieta per això, vaig agafar sense més remei el tren que eixia d'Elx a les sis i mitja direcció València, perquè la matrícula l'havia d'entregar a les 8 i mitja del matí del dia següent i no me donava temps si agafava el de les set menys deu, que arribava un hora més tard. Eixe viatge en tren se'm va fer més pesat per varies coses: no m'havia emportat ningun llibre i no hi havia ningú per xarrar.

El tren va arribar amb una mica de retard perquè incomprensiblement es va saltar la parada d'Alacant i va haver de tornar enrera (increïble però sí) i en aplegar jo i la meua maleteta "gladiator" vam agafar el metro per anar a casa (uy, casa, que bé que sona!). Em vaig equivocar d'eixida però no vaig trigar res en trobar el carrer i a les déu ja estava fent-me el llit amb el llençols que havíem comprat dels basars del poble.

Li vaig enviar un missatge a Rafa perquè sabera que estava allí i...perquè em sentia estranya allà soles. Em va trucar dient-me que estava sopant amb els seus pares propet d'allí i que aniria prompte. Tenia calor i estava molt cansada així que em vaig dutxar i em vaig posar la meua bata verda d'estar per casa, que eixe dia faria funció de pijama també.

Al poquet Rafa va arribar. Ens vam asseure en el comedor, cadascú en una esquina dels dos sofas i vam començar a parlar. Em va donar pizza per sopar que en quedava i em va deixar un parell de mitjons perquè no anara descalça. Vam parlar de moltes coses (entre elles vam declarar la nostra profunda aversió per la tauromaquia) i vam coincidir en quasi totes ( a mi no m'agrada Duffy,jeje), va ser una conversa molt agradable, hasta el punt que va ser ell qui a la una em va recordar que m'havia d'alçar prompte.

Després de desitjar-nos bona nit, ens vam anar a dormir. Jo havia agafat un coixí del comedor i em vaig estirar en el llit, adonant-me de quant necessitava descansar. No sé si sería perquè era la primera nit allí però em vaig despertar varies voltes, tal volta pels nervis de no tenir tots els papers de la matrícula, tal volta perquè començava a tenir al cor un inquietant presentiment.

A les set i mitja ja estava alçada i a les huit ja estava en el kiosc del carrer d'enfront rebent un fax de ma mare amb la informació que me mancava. Més tranquila, vaig anar a fer la matrícula a la facultat, però com sóc així de desastre, em vaig equivocar i em vaig matricular només de les obligatòries i troncals, i no de les optatives, que no havia vist la pestanyeta, així que em va tocar esperar per solucionar el problema. Encara així no va ser tan dolent perquè vaig conèixer a una xica anomenada Lara esperant i amb ella em vaig fer una napolitana de xocolate a la cafeteria de la facultat (mai més! empatxen massa!). La xica se'n anava a Irlanda este estiu i li vaig contar un poquet com em va anar a mi allà.

Al final de tot, esmorçada i feta la matrícula, me'n vaig tornar a casa, eren les deu. Quan vaig entrar a casa, Rafa estava dutxant-se i jo me'n vaig entrar a la meua cambra a descansar de mentres. Quan va eixir vam decidir quedar-nos en casa parlant en comptes d'eixir a passejar, perquè ell a les dotze s'havia d'anar al metge.

Així que parlant vam estar fins a eixa hora, tan gratament com sempre. Quan ell se'n va anar, al ratet vaig tornar jo altra vegada a la facultat, per preguntar si podia enviar per correu la informació que me faltava per formalitzar la matrícula. Resposta: no, em tocava o bé tornar, o bé que algú ho portara per mi. Sort que tenia a la Gemma i al Xama allí, i que ells accediren a entregar-ho per mi si jo els enviava els papers.

Em vaig trobar a Carles i vaig conèixer un amic de la Gemma que havia acabat periodisme i també era del poble. Es deia Toni i estava en la tauleta del voluntariat lingüístic, com m'agradaria estar a mi quan estiga en la universitat. Vam estar xarrant i el xic em va oferir la seua ajuda pel que siguera, cosa que li vaig agrair. Carles va entrar a fer la matrícula i em vaig quedar xarrant un poquet amb sa mare fins que se'm van fer les dos menys quart i me'n vaig anar al mercadona per comprar alguna cosa per dinar.

Em va encantar anar-hi a fer la meua primera compra en plan pis d'estudiants, encara siguera per només una dineta. Vaig comprar una ensalada, pinya en rodanxes, sopes de verdures d'eixes de sobre per si un cas i xocolate, perquè Rafa m'havia dit que li encantava (idem, com no). Vaig tornar a casa, que está a un pas del supermercat i vaig començar a fer l'ensalada i parar la taula mentre Rafa arribava. El vaig trucar i em va dir que estava venint, que deu minuts i vaig treure el que ell volia fer de dina del congelador de mentres. Va arribar el pobre acalorit de tant de correr.

Es va posar a fer al dente el que jo havia tret del congelador, un mix de creïlla, jamon york i altres coses d'eixes que venen ultracongelades. Vaig vore al cuiner de la casa en acció, perquè el xicon, ahí on el veus, sap fer sushi i tot i li encanta cuinar. Com era d'esperar la dina va eixir bona i els dos dinant vam estar parlant. Ell va repetir, com havia fet alguna vegada ja en les nostres converses, la frase: set anys...., amb una expressió que no sé si seria de sorpresa o de qué, perquè es referia als anys que ens passavem. Després de fer-nos una unça de xocolate per acabar perfecta una dina genial, ens vam acomiadar, jo almenys a contracor.

A les tres i mitja o per ahi estava ja esperant el metro per anar a l'estació i allà vaig arribar a les quatre. Vaig treure el bitllet per 10.80 (visca el carnet jove de la CAM) i em vaig asseure en el tren sense presses, com m'agrada a mi, davant d'una mare i son fill.

Feia molt de fred en el vagó i el tren anava amb un retard de quasi un hora. Al final vaig acabar jugant al penjat amb el xiquet, que era pur optimisme i deia que no passava res, que no arribaríem tan tard. Havia un xic plantat més allà del vagó que em sonava d'alguna cosa i no sabia de que, vaig pensar que potser a ell li passava el mateix perquè de vegades em mirava.

A la fi, quan vam arribar a Elx parc, va sorgir la conversació i resulta que el xic era del poble, per alforrar-li agafar un autobus cap a Crevillent, després de tan llarg viatge li vaig oferir un seient en el cotxe de mon pare i ens el vam emportar. Es deia Borja i estudiava belles arts en València. Ens vam cauré a l'ull i vam intercanviar msn i telefons i ell es va oferir a ajudar-me en València si necessitava alguna cosa. El vam deixar en sa casa i vam arribar a la nostra. I és que la vida és imprevisible i el tren per a mi una màquina d'unir a la gent.

Tercer viatge a València

Dimecres, 16 de juliol de 2008 Aquest dia vaig tornar a pujar al tren de les set menys déu que ix d'Elx en direcció Valéncia, per asistir a una xarrada sobre la meua titulació i arreplegar el sobre de la matrícula. Eixe dia la casualitat va fer que em tornara a trobar amb la dona amb la que vaig compartir el meu primer viatge a València i un altra vegada ens vam asseure juntes i vam passar el viatge xarrant. Ella anava a veure si havia aprovat les oposicions. No sé qué em passa en els viatges en tren que me donen una fam terrible així que em vaig engolir la fruita que tenia preparada per esmorçar, sense que això calmara per molt de temps els grunyits de la meua panxa. Com que la xarrada era a les onze i quart a les facultats i vam arribar a València a les nou i mitja, vaig acompanyar a la xica (a la que li vaig preguntar esta vegada el nom, es deia Consuelo) a una Cam propet de l'estació. En el caixer vam ajudar a un iaiet que no s'aclarava per treure vint euros, el pobret. Després de que ella traguera alguns diners per passar el dia, ens vam acomiadar i jo vaig seguir tota soles amb el pensament de recórrer-me un poquet la ciutat per fer temps fins a les onze. Amb el mapa a la mà per guiar-me de tant en tant, em vaig endinsar en el casc antiu. M'encanten els cascs antius, pense sempre que visite el d'alguna ciutat o poblet. A peuet a peuet vaig arribar fins a la plaça de l'ajuntament i la vaig reconéixer com el lloc on vaig vore cremar-se la falla major este any, quan vaig anar a veure les falles a València amb les meues amigues d'Irlanda. Xicones, si llegiu açò teniu present que vos trobaré a faltar sempre :). Però vaig seguir avant deixant enrera els dolços records dels dies de falles i vaig seguir caminant cap a dalt, cap a dalt, fins trobar la plaça de la reina i després trobar el Micalet. Allà em vaig comprar d'un forn de per ahí una cresta d'espinacs (només les he tastades a València) per saciar un poquet la persistent gana i em vaig asseure tranquileta en un banquet a observar el mapa per vore per a on hauria de tirar per arribar a les facultats. Seguidament, vaig passar per la plaça que vaig reconèixer com en la qual vaig estar en 1r de bat amb la profe de valencià, a prop del Micalet. Més records. Pareixia que em perseguien...no, perseguien no, més bé m'acompanyaven. Els records que perseguixen són aquells que no volem amb nosaltres, els dolents. Em vaig aventurar a partir d'ahí per més carrers dels qual no recorde el nom fins creuar el pont, un dels tants ponts que unixen ambdues vores de l'antiga mare del riu Túria. Era un pont molt bonic, com tantes altres coses en València i el vaig creuar mirant a tot arreu, perquè la perspectiva d'una ciutat des del seu riu és una visió que sempre m'ha agradat. És vore la ciutat des del seu punt de naixement. Després de creuar el pont, no vaig trigar molt a trobar l'avinguda Blasco Ibañez i dirigir-me a la meua facultat, la de Filologia, traducció i comunicació, on després d'arreplegar en una tauleta el sobre de la matrícula i assegurar als del voluntariat lingüístic que em matricularia en valencià vaig pujar a la primera planta, on es feia la reunió. Quina grata sorpresa quan vaig veure a un gran amic que vaig fer en Irlanda en la xarrada. No havia caigut en que segurament me'l trobaria allí! Carles va a fer periodisme igual que jo. És alt, prim, de ulls blaus i d'ascendència francesa. Un enamorat d'Orient, com jo i el xic amb més gracia que he conegut fins ara. D'humor àcid i de vegades pessimista. Ens vam abraçar contents i ens vam asseure junts per escoltar la xarrada de la qual vaig treure en clar diverses coses: els meus futurs companys de carrera eren una majoria de sobresalients, que aquella seria una carrera sinó dificil (això ja se vora) almenys absorbent i que mare meua a on m'havia ficat jo. Després d'eixir d'allí, els pares de Carles se'n van anar a dinar i jo vaig portar a Carles a veure el meu pis perquè havia de fer a més unes mesures del llit i de la finestra per fer la coberta i les cortines. Ell em va explicar que la disposició de la meua cambra estava perfecta segons la teoria del feng-shui i després d'ensenyar-li tot el pis i contagiar-li vena de mestressa ens vam anar a buscar un lloc per dinar. El vaig portar a Piazza Roma, on havia anat anteriorment amb Rafa i Juan i allí vam dinar la mar de bé, ell vinga de xarrar i jo vinga de riure. Després ens vam posar en marxa cap a les facultats on ell havia quedat amb els seus pares. Una vegada allí ens vam asseure en la gespa i allí vam estar fins que em vaig acomiadar d'ell perqué me n'havia d'anar a agafar el metro per arribar a l'estació sense presses, no com les vegades anteriors. Eixa va ser la primera vegada que em vaig asseure en el seient del tren amb el pols del cor a ritme normal XD. Però el dia no s'acabava ahí. En eixos moments un xic es va asseure al meu costat. Jo estava mirant les coses del sobre de la matrícula i havia una cosa que no entenia. Per alguna raó, li vaig veure al xic cara d'universitari i se'm va ocórrer preguntar-li. El xic no tenia ni idea, però arran d'aixó vam començar a xarrar tot el viatge. Al xic el vaig vore legal. Era de Córdoba, però estava estudiant telecomunicacions en la UPV i llegint un llibre de García Lorca quan el vaig conéixer, estrany? Potser, però el xic em va caure bé perquè tenia el cap ben moblat i ens vam intercanviar números i messenger quan ell es va baixar en la parada d'Alacant. Ja coneixia una persona més en València. Adore eixa ciutat!

Segon dia en València

2 de juliol de 2008, dimecres No sé perquè aquest dia está més nebulós en la meua memòria. No recorde amb exactitud tot el que va passar com en el primer dia però si que tinc una idea. Sé que primer vaig anar a la casa de Gemma per tornar-li les claus que em va deixar de sa casa i després em vaig anar a passejar-me als Viveros, on em vaig asseure a llegir la metamorfosi, de Kafka. Aixó va ser per fer temps, perqué eixe dia va ser en el que vaig anar a pagar els diners del mes de juliol i de la fiança i vaig conéixer a la meua altra companya de pis, Almudena. Era una xica prima, alta i morena, molt simpàtica. La veritat és que al conèixer-la em vaig quedar més tranquila perquè em preocupava un poquet no caure-li bé a ella, que no m'havia conegut. Però estava tot bé. Vam estar els tres tot el matí xarrant, en la casa i a l'hora de dinar, que ens vam anar a un asiàtic on vaig probar el sushi per primera vegada (uhmmm...està pasable). A pesar de que ells dos eren d'Ontinyent i a voltes parlaven, com és molt normal, de gent que coneixien els dos i del seu poble, no em vaig sentir en cap moment fora de lloc. Almudena em queia bé. Rafa era un cas apart, a causa de que és un xic amb el que tinc tal afinitat que des de un primer moment em vaig sorprendre. Després de dinar vam anar a la casa, on havíem quedat amb el propietari. Rafa va mantenir amb ell un admirable debat sobre l'escalfador i a la fi va aconseguir que el canviara perquè era molt vell i anava fatal. Quina manera de defensar arguments! Almudena més tard, acompanyant-me els dos de camí a la boca del metre per anar a l'estació, em va dir que Rafa era el pare de la casa, el manetes que arreglava les coses, el més responsable, el que els mantenia units. Tal volta no ho diguera amb eixes paraules però va ser eixa la idea que me va transmetre. Em va costar acomiadar-me d'ells perquè estava molt agust xarrant i arran d'això una volta més em va tocar còrrer per poder agafar el tren a temps. Altra mig hora d'angúnia fins que no em vaig trobar asseguda al tren. Em vaig prometre que no tornaria a passar per ahí mai més i vaig iniciar el viatge cap a la casa de Crevillent, amb les claus de la casa de València ben agafades.

Primer viatge a València

El meu primer viatge a València va ser el dimecres 25 de juny. Vaig decidir anar tot justet la nit anterior a les onze de la nit quan acabava de tornar de salsa. Vaig trucar a Gemma, una amiga de mon tio, i vam quedar per al dia següent per anar a buscar pis. Havia parlat molt poquetes voltes amb ella però encara així ella es va oferir sense reserves a ajudar-me, cosa que li agrairé de per vida. :) Eixe dimecres em vaig alçar a les cinc i mitja del matí per preparar-m'ho tot i que mon tio i m'arrimara a l'estació d'Elx per agafar el tren de les set menys deu. Allà recorde que vaig conéixer esperant al tren a una dona d'Elx amb la qual em vaig seure i vam estar xarrant durant tot el viatge, fet que el va fer prou curt perquè la dona, a qui no se'm va ocórrer preguntar-li el nom, era molt simpàtica. Anava a València a fer un examen d'oposicions i jo, ara que pense, no la vaig deixar estudiar gens, jeje. Després de dos hores i mitja de viatge ens vam despedir en l'estació i li vaig desitjar molta sort. Fora estava Gemma esperant-me. Vam agafar el metro (me'n vaig recordar de les falles ;P) i vam parar en Benimaclet, el barri on ella vivia. Em va encantar Benimaclet, era un antic poblet, preciós, que la ciutat de València es va engolir al fer-se gran. Un poblet tot ple d'estudiants, molt alegre. Vam anar a casa de Gemma, on no hi havia ningú excepte el lleu desordre d'una casa d'estudiants en temporada d'examens. Era una casa acollidora com en he vist poques: les parets de colors, els mobles sàviament reutilitzats, els dibuixets penjats de les parets...i una gata preciosa anomenada Mèl. Allí Gemma em va donar els paperets de teléfons que el seu nuvi, Xama, i ella molt amablement havien agafat per mi. Eren sis, dels quals em van agafar quatre i d'eixos quatre vam visitar tres. Gràcies a una sort que alguns qualificarien de providencial, un d'eixos pisos seria el meu durant el meu primer any d'Universitat. Però això jo encara no ho sabia, i eixe matí Gemma i jo ens aniriem per les facultats agafant més teléfons i trucant. Vam anar primer a la seua facultat, la de psicologia, on vaig conéixer a les seues amigues i on vam vore una nota seua en el tauló (un 7,27, la tia). Després de fer varies trucades més (eixe dia em vaig gastar deu euros de saldo, imagine-vos) vam començar a buscar el primer pis, que no recorde ja ni a on era, però que estava llunyet. Era un pis de xiques, estava bé, era gran i eren 120 euros al mes però no em va acabar de convèncer, no sé per quina raó; no sentia aquella casa com la meua futura llar. El següent pis era grandíssim i super nou. Vam tardar en arribar perqué ens vam equivocar de tranvia (normal, ens vam passar el dia xarrant) i quan per fi vam arribar ens van ensenyar el pis. Estava molt bé, i els companys eren més simpàtics que en la casa anterior però...eren 200 euros al mes. El tercer pis. Vam trigar almenys una hora en encontrar-lo però que al final estava fàcil de trobar, va ser tot una equivocació de coordenades, jeje. Quan vam aplegar, mortes de la calor i del cansanci, ens va obrir la porta un xicon amb gafetes, que es va presentar com a Juan i que va començar a ensenyar-nos l'habitació alquilada. Tot això en castellà però com al vore que l'habitació era d'un blau elèctric viu s'ho vaig comentar a Gemma en valència i a aquell se li va veure l'alivi en el rostre al sentir-nos parlar, i vam canviar al valència. Ens va presentar a Rafa, el xic amb qui havia parlat per teléfon, i aleshores vam començar a parlar sense parar durant almenys dos hores. En poques paraules: va haver feeling. M'havia topat amb unes persones molt afins a mi: en la música, en la manera de ser, en els gustos. Gent de poble (Ontinyent) amb qui vaig tenir la certesa, en apenes dos hores, de que ens portaríem bé vivint junts. Va ser una cosa impressionant. Eixa vesprada a les set Rafa em va trucar dient-me que era jo la que es quedava en el pis i em vaig sentir la xica amb més sort del món sense exagerar (trobar pis en un matí amb una gent aixina???, com pa no!) Gemma i jo vam anar al mercadona a comprar i vam sopar amb la seua companya de pis (molt agradable). Eixa nit vaig dormir en l'habitació d'un company que no estava i al dia següent em vaig anar soletes en busca del Mestalla perquè havia quedat allà amb un amic que no es va presentar. I com que no es va presentar per coses de la vida, ens vam anar de per ahí, el meu mapa i jo, a conéixer-nos un poquet València. Estic orgullosa de dir que sóc dona i entenc perfectament els mapes ( i per què no?, ni cas als prejudicis) jaja. El cas és que per les dos em vaig arrimar al meu futur pis, on havia quedat amb Rafa i Juan. Vaig pujar i ens vam estar xarrant hasta que vam arrosegar a Juan fora de casa per dinar en un restaurant anomenat Piazza Roma i allà va continual la tertulia fins a les quatre menys vint ens va tocar botar de la taula perquè perdia el tren que eixia a les quatre i vint. Va pagar Juan perquè jo tinguera diners per poder pagarme el taxi que m'apropara a l'estació i allà vaig aconseguir agafar el tren pels pèls. Que mal que ho vaig passar eixe rato! jaja El pobret Juan encara se sent culpable perquè era ell el que no tenia ganes de dinar, el que ell no té en compte és que sinó fora per ell m'haguera deixat els regals que els havia comprat a la Tamara i a la Marisa davall de la taula! jeje Sort que se'n va recordar ell! Després en el tren Rafa va tenir el detall de trucar-me per saber si havia pogut agafar el tren i li vaig dir que sí. Eixe dia vaig arribar a casa plena d'emocions i molt, molt cansada, però asombrosament feliç.

Adéu salsa

Algun dia havia d'arribar aquest moment, i mira per a on, eixe dia ha sigut hui. El dia del llant. Un llant causat per la pena d'haver decidit anarme'n lluny i deixar ací moltes coses que em reclamen silenciosa però poderosament. La determinació que sent per volar no m'estalviarà de trobar a faltar moltes coses.

Una d'eixes coses és la salsa. El que comença com un ballet de principiants improvisat en consergeria ha acabat com un troç de cor que se me'n va amb cadascuna de les persones que he conegut en les classes: eixes persones amb les que he compartit la passió per ballar dos dies a la setmana durant aproximadament any i mig.

Mai se m'oblidaran les cançons que ballaven en classe (la pantera, pajaro lindo, mambo-yoyo, jeje) que són i seràn per sempre les meua preferides i eixa tan útil com avorrida del: one, two, three...five, six, seven XD.

El ritme, els girs, els crosses, els pivots, ay...quina nostàlgia. Com m'agrada la sensació de girar i girar... Els balls llatins s'han convertit en un vici que arrosegaré per sempre.

Però si de debó vaig a trobar a faltar a algú, eixa persona és la meua parella de ball ( com tinc costum de dir, tan orgullosa), eixe és Edgar. Un xicon que és un solet de persona i un ballarí nat. Estic segura que aconseguirà el seu somni de viure d'allò que més l'agrada: ballar, perqué ell val molt i el meu somni serà poder entrevistar-lo algún dia si la sort ens somriu als dos.

Bé, encara que la sort ja l'he tinguda, no he trobat només companys de classe sinó també amics i no he trobat tan sols el xic que millor balla de tot el poble sinó també una tendra amistat amb una molt bona persona.

Dimecres 23 de juliol de 2008 a les onze de la nit

Els meus primer viatges a València

Este estiu tinc la meravellos sensació de que el meu món comença ara. Un món lliure de tots els prejudicis i les constriccions que suposa viure en un poble on la gent ni et coneix ni s'esforça en coneixer-te, un poble on només conten les etiquetes, que t'acompanyen durant tota la vida.

Jo ja estic farta de les etiquetes, per això vaig decidir (fa molt ja) estudiar fora, on siguera, en tal d'eixir del poble, vore món, coneixer gent i fugir... i aprender a viure, perquè és un mica trist tindre vint anys, poder votar i no saber posar una rentadora després.

Estos quatre primers viatges a València: el primer per buscar pis, el segon per firmar el contracte, el tercer per arreplegar el sobre de la matrícula i el quart per entregar-la;

els quatre han sigut viatges que m'han aportat molt, els primers dels molts que faré en el Regional Express direcció València, i per eixa raó vull escriure-los en aquest blog, per no oblidar-los mai, ara que els tinc tan recents. I això faré amb totes les coses importants i no tan importants que considere dignes de menció, per cuidar de la meua part escriptora, que a causa de l'estress d'aquestos anys de batxillerat he tingut tan abandonada.

Benvinguda

Benvinguts al meu blog!
Ací pense publicar les cosetes que escriga, les fotos que més m'agraden i tot això. Espere que vos agrade i si no, sempre estic disposta a escoltar consells i fer debats.
Saluts!