Algun dia havia d'arribar aquest moment, i mira per a on, eixe dia ha sigut hui. El dia del llant. Un llant causat per la pena d'haver decidit anarme'n lluny i deixar ací moltes coses que em reclamen silenciosa però poderosament. La determinació que sent per volar no m'estalviarà de trobar a faltar moltes coses.
Una d'eixes coses és la salsa. El que comença com un ballet de principiants improvisat en consergeria ha acabat com un troç de cor que se me'n va amb cadascuna de les persones que he conegut en les classes: eixes persones amb les que he compartit la passió per ballar dos dies a la setmana durant aproximadament any i mig.
Mai se m'oblidaran les cançons que ballaven en classe (la pantera, pajaro lindo, mambo-yoyo, jeje) que són i seràn per sempre les meua preferides i eixa tan útil com avorrida del: one, two, three...five, six, seven XD.
El ritme, els girs, els crosses, els pivots, ay...quina nostàlgia. Com m'agrada la sensació de girar i girar... Els balls llatins s'han convertit en un vici que arrosegaré per sempre.
Però si de debó vaig a trobar a faltar a algú, eixa persona és la meua parella de ball ( com tinc costum de dir, tan orgullosa), eixe és Edgar. Un xicon que és un solet de persona i un ballarí nat. Estic segura que aconseguirà el seu somni de viure d'allò que més l'agrada: ballar, perqué ell val molt i el meu somni serà poder entrevistar-lo algún dia si la sort ens somriu als dos.
Bé, encara que la sort ja l'he tinguda, no he trobat només companys de classe sinó també amics i no he trobat tan sols el xic que millor balla de tot el poble sinó també una tendra amistat amb una molt bona persona.
Dimecres 23 de juliol de 2008 a les onze de la nit
No hay comentarios:
Publicar un comentario