Quart viatge a València

Diumenge, 20 de juliol de 2008 i dilluns 21 de juliol.
Gràcies a un altre cop de providèncial sort, una oportuna trucada a Carles el dissabte em va fer caure en el compte de que era dilluns, i no dimarts el dia que havia d'anar a València per fer la matrícula. Així que diumenge em vaig passar el dia buscant papers (cosa que odie, odie molt) i havia coses que no encontrava. Amb un paper a faltar i inquieta per això, vaig agafar sense més remei el tren que eixia d'Elx a les sis i mitja direcció València, perquè la matrícula l'havia d'entregar a les 8 i mitja del matí del dia següent i no me donava temps si agafava el de les set menys deu, que arribava un hora més tard. Eixe viatge en tren se'm va fer més pesat per varies coses: no m'havia emportat ningun llibre i no hi havia ningú per xarrar.

El tren va arribar amb una mica de retard perquè incomprensiblement es va saltar la parada d'Alacant i va haver de tornar enrera (increïble però sí) i en aplegar jo i la meua maleteta "gladiator" vam agafar el metro per anar a casa (uy, casa, que bé que sona!). Em vaig equivocar d'eixida però no vaig trigar res en trobar el carrer i a les déu ja estava fent-me el llit amb el llençols que havíem comprat dels basars del poble.

Li vaig enviar un missatge a Rafa perquè sabera que estava allí i...perquè em sentia estranya allà soles. Em va trucar dient-me que estava sopant amb els seus pares propet d'allí i que aniria prompte. Tenia calor i estava molt cansada així que em vaig dutxar i em vaig posar la meua bata verda d'estar per casa, que eixe dia faria funció de pijama també.

Al poquet Rafa va arribar. Ens vam asseure en el comedor, cadascú en una esquina dels dos sofas i vam començar a parlar. Em va donar pizza per sopar que en quedava i em va deixar un parell de mitjons perquè no anara descalça. Vam parlar de moltes coses (entre elles vam declarar la nostra profunda aversió per la tauromaquia) i vam coincidir en quasi totes ( a mi no m'agrada Duffy,jeje), va ser una conversa molt agradable, hasta el punt que va ser ell qui a la una em va recordar que m'havia d'alçar prompte.

Després de desitjar-nos bona nit, ens vam anar a dormir. Jo havia agafat un coixí del comedor i em vaig estirar en el llit, adonant-me de quant necessitava descansar. No sé si sería perquè era la primera nit allí però em vaig despertar varies voltes, tal volta pels nervis de no tenir tots els papers de la matrícula, tal volta perquè començava a tenir al cor un inquietant presentiment.

A les set i mitja ja estava alçada i a les huit ja estava en el kiosc del carrer d'enfront rebent un fax de ma mare amb la informació que me mancava. Més tranquila, vaig anar a fer la matrícula a la facultat, però com sóc així de desastre, em vaig equivocar i em vaig matricular només de les obligatòries i troncals, i no de les optatives, que no havia vist la pestanyeta, així que em va tocar esperar per solucionar el problema. Encara així no va ser tan dolent perquè vaig conèixer a una xica anomenada Lara esperant i amb ella em vaig fer una napolitana de xocolate a la cafeteria de la facultat (mai més! empatxen massa!). La xica se'n anava a Irlanda este estiu i li vaig contar un poquet com em va anar a mi allà.

Al final de tot, esmorçada i feta la matrícula, me'n vaig tornar a casa, eren les deu. Quan vaig entrar a casa, Rafa estava dutxant-se i jo me'n vaig entrar a la meua cambra a descansar de mentres. Quan va eixir vam decidir quedar-nos en casa parlant en comptes d'eixir a passejar, perquè ell a les dotze s'havia d'anar al metge.

Així que parlant vam estar fins a eixa hora, tan gratament com sempre. Quan ell se'n va anar, al ratet vaig tornar jo altra vegada a la facultat, per preguntar si podia enviar per correu la informació que me faltava per formalitzar la matrícula. Resposta: no, em tocava o bé tornar, o bé que algú ho portara per mi. Sort que tenia a la Gemma i al Xama allí, i que ells accediren a entregar-ho per mi si jo els enviava els papers.

Em vaig trobar a Carles i vaig conèixer un amic de la Gemma que havia acabat periodisme i també era del poble. Es deia Toni i estava en la tauleta del voluntariat lingüístic, com m'agradaria estar a mi quan estiga en la universitat. Vam estar xarrant i el xic em va oferir la seua ajuda pel que siguera, cosa que li vaig agrair. Carles va entrar a fer la matrícula i em vaig quedar xarrant un poquet amb sa mare fins que se'm van fer les dos menys quart i me'n vaig anar al mercadona per comprar alguna cosa per dinar.

Em va encantar anar-hi a fer la meua primera compra en plan pis d'estudiants, encara siguera per només una dineta. Vaig comprar una ensalada, pinya en rodanxes, sopes de verdures d'eixes de sobre per si un cas i xocolate, perquè Rafa m'havia dit que li encantava (idem, com no). Vaig tornar a casa, que está a un pas del supermercat i vaig començar a fer l'ensalada i parar la taula mentre Rafa arribava. El vaig trucar i em va dir que estava venint, que deu minuts i vaig treure el que ell volia fer de dina del congelador de mentres. Va arribar el pobre acalorit de tant de correr.

Es va posar a fer al dente el que jo havia tret del congelador, un mix de creïlla, jamon york i altres coses d'eixes que venen ultracongelades. Vaig vore al cuiner de la casa en acció, perquè el xicon, ahí on el veus, sap fer sushi i tot i li encanta cuinar. Com era d'esperar la dina va eixir bona i els dos dinant vam estar parlant. Ell va repetir, com havia fet alguna vegada ja en les nostres converses, la frase: set anys...., amb una expressió que no sé si seria de sorpresa o de qué, perquè es referia als anys que ens passavem. Després de fer-nos una unça de xocolate per acabar perfecta una dina genial, ens vam acomiadar, jo almenys a contracor.

A les tres i mitja o per ahi estava ja esperant el metro per anar a l'estació i allà vaig arribar a les quatre. Vaig treure el bitllet per 10.80 (visca el carnet jove de la CAM) i em vaig asseure en el tren sense presses, com m'agrada a mi, davant d'una mare i son fill.

Feia molt de fred en el vagó i el tren anava amb un retard de quasi un hora. Al final vaig acabar jugant al penjat amb el xiquet, que era pur optimisme i deia que no passava res, que no arribaríem tan tard. Havia un xic plantat més allà del vagó que em sonava d'alguna cosa i no sabia de que, vaig pensar que potser a ell li passava el mateix perquè de vegades em mirava.

A la fi, quan vam arribar a Elx parc, va sorgir la conversació i resulta que el xic era del poble, per alforrar-li agafar un autobus cap a Crevillent, després de tan llarg viatge li vaig oferir un seient en el cotxe de mon pare i ens el vam emportar. Es deia Borja i estudiava belles arts en València. Ens vam cauré a l'ull i vam intercanviar msn i telefons i ell es va oferir a ajudar-me en València si necessitava alguna cosa. El vam deixar en sa casa i vam arribar a la nostra. I és que la vida és imprevisible i el tren per a mi una màquina d'unir a la gent.