Les acomiadades

Aquesta setmana ha sigut la setmana de les acomiadades, no només perqué demà vaig a agafar un avió cap a Londres, sinó també perqué després de tornar d'allí, començarà la carrerra per preparar-me les meues coses per a València i mudar-me allí. Són moltes coses les que deixe enrere, bones i dolentes, i les bones tiren de mi pesarosament.

He intentat vore aquesta setmana a totes les persones que estime i totes m'han sorprés al adonar-me de que quan diuen que em trobaran a faltar ho diuen de veritat. Algunes d'eixes persones, fins i tot, i aixó que no feia falta, m'han fet un regal:

El meu nou amic del poble, el que vaig conéixer en el quart viatge de tornada de València, m'ha regalat un xapa de l'Espiral, una d'eixes tan gracioses, amb frases del poble o altres d'enginyoses com la que em va fer ell: "De la salut a l'estació, Crevillent una nació".

Com em vaig poder riure amb aquella.

La meua benvolguda amiga i companya de classe, Encarni, amb la que he passat tantes hores estudiant història, m'ha regalat un penjant d'or, finíssim, preciós, amb una petita amatista, la meua pedra preferida: com ho ha adivinat? Ni idea. Amb eixe regal ha volgut agrair-me que li ajudara en història però jo ho feia encantada i de segur, no haguera tingut tan bones notes en eixa asignatura si no l'haguera donat tanta canya per ella.

Però eixa no seria la única alegria del dia d'ahir per arreglar les fatalitats d'un mòbil trencat i uns enviaments a València infructuosos, eixe vesprada estaria amb gent d'Irlanda, Diamar, el seu nuvi Juanjo (de qui sere futura companyera de professió :)) i la meua Merche, que encara que ella no s'ho crega és més guapa que un sol, jaja.

Eixa nit, després d'entrar soles al cinema per primera vegada en la vida a vore la momia tres, vaig anar a Mojito, per encontar-me en la meua gent salsera i com em van fer plorar, la meua gent salsera! La raó: un certificat on declaraven com anaven a trobar-me a faltar i un penjant preciós d'una sabata de tacó, desijant-me que trencara moltes d'eixes ballant, llevat d'eixa, és clar. Els genis de la idea me van firmar el certificat: Jose (el profe), Antonio (el culpable,jeje), Noelia i Edgar. No vaig poder evitar emocionar-me i plorar...si és que com pa no.

Em van dir que tenien altra cosa per a mi però que no me la donarien fins a la pròxima vegada que ens vegerem. Era un mena de xantatge perquè tornara. Jo els vaig dir que tornaria a vore-los sense necessitat ninguna de xantatge.

Després d'una nit inoblidable, ballant i ballant i amb l'aparició sorpresa de les meues altres grans amistats: Tati, Rafa, Patri, Cristian i Antonio, vaig tornar a casa a les cinc del matí, cansada, moltíssim però feliç, perquè me'n anava, sí, però acompanyada de tota la gent al cor.